2n dia: Toses - Coll de Merolla



2a etapa: Toses – Coll de Merolla

Distància: 16,67 kms
Desnivell + acumulat: 593 mts 
Desnivell - acumulat: 908 mts 
Temps damunt la bici: 4h 28 min
Altitud màxima: 1885 mts.  (Coll de la Bona)

El segon dia de ruta hem de recuperar alçada de bon matí per tornar al camí on l'havíem deixat, prop de Toses. Per això fem el parell de quilòmetres que separen l'alberg dels maristes de l'estació de Planoles i agafem el tren. 
Un cop a Toses recorrem uns 800 mts. carretera amunt fins a trobar l'enllaç de la carrerada, a mà esquerra. El camí asfaltat guanya altitud de cop i poc després es converteix en una pista en bon estat que va pujant progressivament. Al cap d'uns 2 kms trobem una bifurcació. A la dreta s'enfila en direcció cap al Coll de les Fontetes i a l'esquerra cap a Montgrony. Ens dividim. Al cap d'una estona descobrim que el camí correcte era el de l'esquerra que planeja i s'acaba trobant amb un altre que baixa del de la dreta. Una pujada, doncs,  d'uns 50 mts que ens podíem estalviar. 
Al cap d'una estona arribem a una mena de pla on el camí es torna a dividir. A la nostra dreta el camí s'enfila cap dalt la serra en direcció a Castellar de N'Hug. Seguim rectes i de seguida, a l'altre costat del filat trobem un ramat d'ovelles ripolleses força nombrós pasturant tranquil·lament (com sinó?) A la nostra esquerra es veu la carretera de la collada a mig vessant de la serra amb el Puig de Dòrria imposant-se en primer terme i al seu darrere, majestuós, el Puigmal.
A partir d'aquí el camí es perd entre els prats (o més ben dit, es divideix en molts petits ramals). Anem seguint en la direcció que ens marca el gps mirant de no perdre alçada. Al cap d'una estona de fer pujades i baixades pels lloms de la serra ens adonem que ens hem passat el punt de pujada al Coll de la Bona. Refem les forces amb uns ganyips i fent diagonal enrere i enfilant-nos anem a parar on intuíem que hi havia el camí d'ascensió al coll. I l'encertem, només que camí camí no ho és gaire, i a més puja com una mala cosa. Ja fa una estoneta que arrossegàvem les bicis però aquest tram fins al coll se'ns farà dur. Alguns decidim separar les alforges de les bicis i pujar en dos temps amb l'ajuda d'algun company per superar el tros més costerut. Finalment arribem al Coll de la Bona. Fa més d'una hora que havíem dit per telèfon al Cuca que gairebé hi érem, o sigui que ens deu estar esperant en algun lloc d'aquestes serres. Mentrestant, però, gaudim d'haver assolit el coll al costat d'unes quantes vaques que reposen ajagudes.
El dia s'està tapant i aquí dalt fa una mica de fresca. Ens abriguem i emprenem la baixada pensant que el pitjor ja està fet. Però ens equivoquem. Els prats davallen ràpidament i ens aboquen a una mena de coster pedregós que baixa vertiginosament entre prats i pins negres per on és molt difícil maniobrar amb la bicicleta tan carregada. Si no vigiles, el pes del darrere et fa desequilibrar i se t'emporta avall. Evidentment tot això baixats de la bici, i tot i així, no fa cap gràcia. Cal molta paciència i anar a poc a poc. La paciència té premi i al cap de cop el "camí" va a parar a un torrent i poc després de travessar-lo apareix una pista. 
Al·leluia! Podem ciclar! 
L'alegria ens dura un quilòmetre. La pista gira cap a la dreta i la nostra ruta marca a l'esquerra. Al nostre davant una successió de carenes i, al fons de tot, apareix la silueta inconfusible del Pedraforca. Després d'una petita exploració descobrim una portella per a passar un filat molt amagada entre boixos i lligada a consciència amb una infinitat de nusos. Nusos que desfem per poder obrir-la (i tornem a lligar sense tant entusiasme) i arribar així a una pista que ens durà, primer, a un petit nucli (Les Viles Grosses) i poc després als Plans de la Pera. Allà hi ha unes taules de fusta parades sota els pins. Ja és força tard i la gana empaita -com diuen als Pastorets- així que, decidim fer una aturada per a dinar. El ritual habitual: tothom exposa els seus queviures i comença la cantarella: qui vol fuet? algú vol un tros de formatge? em passes una llesca de pa?  Amb el menjar a l'estómac les bromes retornen aviat al grup. Es nota que l'aliment activa l'optimisme. I el vi del Mallo -esclar, només faltaria!- segur que també hi té alguna cosa a veure.
Gairebé acabat l'àpat aconseguim parlar amb el Cuca. Que... on sou, i jo em pensava que ja seríeu més avall, com que m'heu dit que ja éreu al Coll de la Bona… Les hores han anat passant mentre ens buscàvem per telèfon sense èxit. Ell ha aprofitat per anar a veure el seu ramat. El té a càrrec d'un altre pastor al Pla d'Anyella -lloc mític on es reunien molts anys enrere milers de caps de bestiar. Ens espera més avall al Coll del Pla de l'Espluga. 
Així que, animats pel dinar i la imminència de la trobada amb el pastor -ja tenim ganes de posar-li cara- reprenem la ruta, convençuts que això és bufar i fer ampolles. Però un cop més la realitat se'ns mostra esquerpa. El camí aviat davalla per uns roquissars entre el bosc que ens obliguen, un cop més, a baixar de la bicicleta i fer equilibris per a controlar-la mentre saltem per entre les pedres. Finalment arribem a una pista asfaltada des d'on veiem la carretera i el cotxe del Cuca i la Queta. Ho intuïm més que res perquè ens saluden efusivament. La trobada és molt emotiva. Es nota que hi ha per les dues bandes ganes de veure's i compartir coses. Mentre xerrem amb el Cuca la Queta corre amunt i avall per fer-nos fotos. Quan ens té tots ben col·locats no té bateria al mòbil. Porta un carregador però no li funciona… A la fi aconsegueix solucionar-ho i ens fem unes fotos estupendes al costat del Cuca que exhibeix una rialla franca d'aquelles que s'encomanen.
Com que el tema de la nit no està resolt encara no ens entretenim més. Quedem que ells s'avançaran al Coll de Merolla. Hi ha un refugi. A veure si hi ha sort. Ens diem un a reveure ben aviat. Només ens queda un collet i ja està!
El ja està es converteix -un cop més- en una nova arrossegada de bicis costers amunt i una davallada per un camí pedregós amb al bici al costat. Ja no és novetat. Passem per la Cot una masia abandonada que encara impressiona, sobretot pel lloc on és: un turó des d'on hi ha una vista sobre tota la vall i les muntanyes properes. Un esforç més i arribem finalment al Coll de Merolla. El Cuca i la Queta ja ens esperen a la vora del camí per on s'arriba al refugi. És un lloc preciós, una antiga masia enfilada en un revolt de la carretera, que ens queda als peus. La tarda encara és viva, així que podrem beure una cerveseta abans d'instal·lar-nos i prendre la dutxa preceptiva. Aprofitem aquesta estona per acabar de conèixer els nostres "seguidors". Unes converses creuades en dos fronts que ens diuen que aquests que acabem de conèixer són unes bellíssimes persones i amb molta història al darrere. Qui recorda els fatics de fa unes hores? Gaudim del moment i la conversa. 
Després vindrà un sopar senzill però reparador -el nois que porten el refugi són molt amables- i ho rematarem amb una ratafia sota les estrelles. Ha estat un dia fantàstic. Hem passat per uns paratges preciosos. Què més es pot demanar? (Potser no arrosegar tant les bicis?)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada